Diuen que tot te un preu, la fotografia també i apart del mercat de l’art on les xifres que es paguen, poc tenen a veure amb els preus reals que els mortals fotògrafs cobren o si més no demanen per les seves fotografies. Però com que això del preu o de l’ús que se’n pugui fer, sempre és una qüestió d’objectivitat variable depenen de quin cantó ens trobem. Per això han sorgir iniciatives com la de Stop Clausulas abusivas a los fotografos, amb la que es pretén dignificar el treball dels fotògrafs, vetllar pels drets d’autor que la Llei de la Propietat Intel·lectual els hi reconeix i denunciar els abusos en els contractes d’algunes editorials o en les bases d’alguns concursos fotogràfics.
En aquesta mateixa línia estan els que es queixen de l’utilització de fotografies per part d’altres de forma gratuïta. Es el cas d’en John Mueller qui va penjar fa uns dies una imatge a Flickr que es deia This Image Is Not Free. El preu que li posava és de 6612 dòlars. 12$ pel combustible per anar fins a Solromar, Califòrnia, 2500$ per la càmera, 1600$ per la lent, 210$ per el filtre de densitat neutra, 200$ per l’adaptador de lents de gran angular, 130$ per el trípode i 60$ pel disparador remot, 200$ per la seva còpia de Lightroom, un ordinador de 1.200$ i 500$ del PS. 6612 dòlars en total per prendre aquesta fotografia. Es evident que el càlcul no es correcte, però no us quedeu amb l’anècdota, en tot cas està clar que ell justifica unes despeses i les repercuteix en el producte acabat.
En John explica que quan una revista, lloc web o corporació demana l’ús de la seva fotografia a canvi d’una mica de “exposició”, equival a dir elegantment “sense pagar per ella” i suposa una falta de respecte per la feina i l’equip que el fotògraf ha d’invertir, a més de que per la “exposició” difícilment un fotògraf pugui menjar i ho compara a anar a un restaurant i demanar al cambrer si ens deixa menjar de franc a canvi de que li fem bona propaganda.
Al dia següent i sembla que en resposta al primer, un altre fotògraf, en Tristan Nitot, va penjar una fotografia de títol: This Photograph is free. Va decidir penjar-la com a Creative Commons, convidant a tothom que la utilitzi en qualsevol mitjà i sense cap límit més que una simple cita d’autor.
En Tristan ho argumenta així: No em penedeixo de regalar aquesta fotografia a gent que no conec. M’ha costat diners realitzar-la, però m’ha donat més a canvi, perquè la vaig deixar disponible per a tothom en comptes de deixar-la amagada en el disc dur. Si vols utilitzar-la, fes-ho: prefereixo veure el meu treball reutilitzat que oblidat. M’he adonat fa molt de temps que en un món on tothom té càmeres, molt temps lliure i eines de publicació fantàstiques, no hi ha moltes possibilitats de fer diners prenent fotografies.
La postura del primer és ben lògica, només demana el preu que creu que tenen les seves imatges i que no li agafin sense passar per caixa, però que me’n dieu de la del segon. No es menys cert que si ho valorem amb la llei de l’oferta i la demanda poc ha de valer si existeixes milions de fotografies igual que aquella. Per tant, l’home prefereix que s’escampi i potser si algú hi ensopega i li agrada, veu el nom de l’autor i potser d’aquí en surt alguna cosa.
Tot això està molt be, però el que cal es diferenciar-se de la resta per a poder ser vist, en aquest cas seran més vistos els dos per la polèmica que no per les fotografies i no se tampoc si val massa la pena.
Al contrari del que hauria de ser i en comptes de buscar nous camins, la majoria el que fem, és seguir imitant als que pensem que ho fan be. Això en el paisatge és especialment evident i és el que em passa amb aquestes fotografies, no m’agraden perquè les he vist tantes vegades… especialment la primera. Quan se li dona valor a una fotografia només pel fet que no es podia fer fa vint anys i la seva màxima dificultat és matinar per fer-la, aconseguir que ens diguin on era la Cala dels Collons… o inventar-nos un prosa per divinitzar el moment… i llavors volem que allò es valori…
M’ha vingut al cap aquella frase del Machado que deia: Solo el necio confunde valor y precio.
Lo realment important es que nosaltres valorem les nostres fotografies, però ho hem de fer conscients de que és per a nosaltres, aquesta és l’única manera de que els demés també arribin a valorar-ho.
Per cert, ho hem llegit a Altfoto i tampoc hem demanat permís al primer fotògraf, però espero que ens disculpi si la seva intenció era obrir aquest debat, doncs nosaltres, des d’aquí, l’hem ajudat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada