Diuen que tot te un preu, la fotografia també i apart del mercat de l’art on les xifres que es paguen, poc tenen a veure amb els preus reals que els mortals fotògrafs cobren o si més no demanen per les seves fotografies. Però com que això del preu o de l’ús que se’n pugui fer, sempre és una qüestió d’objectivitat variable depenen de quin cantó ens trobem. Per això han sorgir iniciatives com la de Stop Clausulas abusivas a los fotografos, amb la que es pretén dignificar el treball dels fotògrafs, vetllar pels drets d’autor que la Llei de la Propietat Intel·lectual els hi reconeix i denunciar els abusos en els contractes d’algunes editorials o en les bases d’alguns concursos fotogràfics.
En John explica que quan una revista, lloc web o corporació demana l’ús de la seva fotografia a canvi d’una mica de “exposició”, equival a dir elegantment “sense pagar per ella” i suposa una falta de respecte per la feina i l’equip que el fotògraf ha d’invertir, a més de que per la “exposició” difícilment un fotògraf pugui menjar i ho compara a anar a un restaurant i demanar al cambrer si ens deixa menjar de franc a canvi de que li fem bona propaganda.
Al dia següent i sembla que en resposta al primer, un altre fotògraf, en Tristan Nitot, va penjar una fotografia de títol: This Photograph is free. Va decidir penjar-la com a Creative Commons, convidant a tothom que la utilitzi en qualsevol mitjà i sense cap límit més que una simple cita d’autor.
La postura del primer és ben lògica, només demana el preu que creu que tenen les seves imatges i que no li agafin sense passar per caixa, però que me’n dieu de la del segon. No es menys cert que si ho valorem amb la llei de l’oferta i la demanda poc ha de valer si existeixes milions de fotografies igual que aquella. Per tant, l’home prefereix que s’escampi i potser si algú hi ensopega i li agrada, veu el nom de l’autor i potser d’aquí en surt alguna cosa.
Tot això està molt be, però el que cal es diferenciar-se de la resta per a poder ser vist, en aquest cas seran més vistos els dos per la polèmica que no per les fotografies i no se tampoc si val massa la pena.
Al contrari del que hauria de ser i en comptes de buscar nous camins, la majoria el que fem, és seguir imitant als que pensem que ho fan be. Això en el paisatge és especialment evident i és el que em passa amb aquestes fotografies, no m’agraden perquè les he vist tantes vegades… especialment la primera. Quan se li dona valor a una fotografia només pel fet que no es podia fer fa vint anys i la seva màxima dificultat és matinar per fer-la, aconseguir que ens diguin on era la Cala dels Collons… o inventar-nos un prosa per divinitzar el moment… i llavors volem que allò es valori…
M’ha vingut al cap aquella frase del Machado que deia: Solo el necio confunde valor y precio.
Lo realment important es que nosaltres valorem les nostres fotografies, però ho hem de fer conscients de que és per a nosaltres, aquesta és l’única manera de que els demés també arribin a valorar-ho.
Per cert, ho hem llegit a Altfoto i tampoc hem demanat permís al primer fotògraf, però espero que ens disculpi si la seva intenció era obrir aquest debat, doncs nosaltres, des d’aquí, l’hem ajudat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada